Texto presentación del documental por Mario Ramírez (2007)

Rogelio: Del circ familiar a l’escola. Durant aquesta setmana, a l’INEFC de Barcelona i dins les jornades sobre recerca en les activitats gimnàstiques i acrobàtiques, he tingut l’oportunitat de conèixer l’excel·lent treball –tesis doctoral- de Marie Jolion, en el que parla de la transformació de l’ensenyament de les tècniques de la acrobàcia de circ, abordant el pas que es va donar a França del circ tradicional familiar a les escoles de circ. Fins l’any 1974, en que es van crear les escoles Gruss i Fratellini, tota la transmissió dels coneixements era de caràcter familiar: els pares ensenyaven als fills les tècniques, els números, i els nens actuaven a la pista ja de ben petits, i aprenien no només allò que els pares els hi ensenyaven, també aprenien, d’una manera natural, les tècniques que feien servir els altres artistes que treballaven al circ, que –com no- també eren considerats familia, “la tradicional familia del circ”. Allà aprenien l’acrobàcia, el trapezi o els malabars, però sobre tot, aprenien tots els secrets per emocionar al públic. Si algun cop es fes un estudi tan exhaustiu sobre el circ català o l’espanyol, ens adonaríem de l’extraordinària importància de Rogelio Andreu dins aquest procés de transformació al nostre pais. Rogelio va ser un “enfant de la balle”, com als nens del circ els hi agradava dir-se. La seva formació va ser absolutament tradicional (l’exemple del pare posant-li un passadís de cadires per que aprengués a fer flic-flacs –flinflanes que deia ell- sense sortir-se de la línea recta és prou il·lustratiu) i la seva vida va estar dedicada al circ, treballant en diferents i prestigioses pistes i escenaris de tot el món. Però ell va trencar aquesta tradició i d’alguna manera vull pensar que la va engrandir, que li va donar una nova dimensió. Rogelio no va continuar aquesta tradició amb els seus fills, pot ser ell no volia que els seus fills fossin “enfants de la balle”, no ho sé. El que si sé es que va transmetre tot aquest coneixement a una sèrie de gent que no tenia aquest arrel de circ familiar, però que amb ell es van convertir també en família circense. Aquests, molt nombrosos, són –som- fills artístics de Rogelio. La realitat és que bona part del circ que s’està fent a Catalunya avui mateix, tant a nivell d’espectacles com de formació, és fruit d’aquesta llavor que Rogelio va sembrar. Jo, d’això, en dic ESCOLA (amb majúscules). Rogelio va fer ESCOLA, entesa com a transmissió de coneixements, que no com edifici. I també va fer amics. Rogelio era el mestre, però també era l’amic, i, per això, aprendre amb ell era senzill, que no fàcil, i divertit. El vídeo que avui presenta Manolo, en el que s’ha deixat hores i hores de feina, i que he tingut la sort i el plaer de veure en primícia, és i vol ser un homenatge a Rogelio artista, a Rogelio mestre i, sobre tot, a Rogelio persona, un homenatge amb el que Manolo torna la generositat que Rogelio li va (ens va) regalar. Gràcies, Manolo. Gràcies, Rogelio. Mario Ramírez, TRAPEZI Reus, 5 de maig de 2007.